Memòria de la desfeta

A les garrigues creixeren blocs de pisos. Va ser un creixement ràpid, planificat i constant. Qui s'oposava era tractat com un marginal contrari al progrés; la resta va ser abduïda pels predicadors de la desfeta que, com il·lusionistes, van aconseguir que pocs s'adonaren de la magnitud de l'assumpte. Un tsunami de formigó va arrasar la costa: ens vam acostumar a sentir el xiulit de les grues i el tràfec dels camions de ciment. Els buldòzers del progrés arribaren amb una trencadissa de sénies i marges, de basses i casetes. Va ser com si un invasor haguera entrat a les nostres terres amb política de terra cremada i ens imposara l'amnèsia del que vam ser i del que podíem esdevindre.

Van vendre allò que era un dret com un privilegi. Era com si els diners els regalaren però havies d'estar tota una vida per pagar. Aquells que emmirallats els van prendre, van vendre la seua vida als sants; aquells sants exemplars que ens anaven a donar feina i drets, un futur ple d'abundància i joia però que resultaren ser aus de rapinya que escamparen la boira quan se'ls acabà el negoci.

La memòria de la desfeta té un recorregut llarg com un país, aquest difós país llarg. Allà on vas se t'apodera la desolació. És una desolació muda, quasi transparent, que caracteritza aquest temps d'inquietant paràlisi. És tan quotidiana que ens vam acostumar amb massa indulgència a nous paisatges desvirtuats.

Ara, per tot arreu s'alcen barriades noves sense acabar, edificis mig buits o buits del tot. Els minsos habitants entren als portals com d'amagat, recelosos. Altres edificis són els esquelets del miratge que es retallen a l'horitzó quadriculant el cel amb l'encofrat de formigó; cames de bastides i braços de grues aturades xiulen a les ventades com proves irrefutables d'un engany. Passegem per avingudes sense asfalt plenes de clots on només feren les voreres, per rotondes plenes de malesa. Rovellades casetes de ferro guarden ferramentes inservibles i grans cartells amb la tinta desgastada pel sol ens anuncien la propera construcció de cent habitatges amb garatge, traster, dos banys, tres habitacions i vistes al mar de gairó.

A més, ens volen fer pagar les ruïnes, però aquestes ruïnes enterren vides, un temps passat, la memòria d'un temps assolit i assolat. No tindran els que vinguen el record de la sénia del tio Mingo, camí Carretes amunt entre camps de garrofers, aquell paradís de jocs. No coneixeran el dolç gust de l'aigua de cisterna amb una miqueta de cassalla. No es banyaran a vives bassetes sinó en estèrils piscines. No sabran envescar el filat. No aniran a buscar caragols pels marges, o espàrrecs, o pujar a la figuera, o veure com l'aigua corre pels solcs, tancant un aquí, obrint un allà. No tindran tot això si no ho contem i no hi tornem.

I hem de contar-ho i hem de tornar-hi, perquè els sants predicadors il·lusionistes encara volen en cercles sobre la desfeta, immunes, impunes, amb impaciència, esperant tornar a clavar les urpes, i mentre, molts beneits esperen que això passe.

Javier Sebastià Redó