A aquesta cançó de Pobal on he tingut el gust de col·laborar cantant i fent la lletra. Pobal és grup de Traiguera, contemporani a Ghetto, on cantava en els anys noranta, que ara estan presentant un nou treball gràcies a l'impuls i la composició de l'incombustible Roberto Grañana.
La lletra parla de l'escola religiosa, com adoctrina en el temor i coarta la llibertat de la infància.
El no i el record
Deu anys,
passadissos, portes tancades;
carreres al pati,
fossar profund de crits d’infància.
El mur pintat de verd, el cor sangós plou,
travessat d’espines, la seua sang sobre les ànimes.
Deixar de pensar el cel i gaudir de la terra.
El silenci de l’aula repica amb el seu buit dins del crani.
El silenci és només un crit unànime.
La tarima de fusta, de fusta la regla, de fusta la fusta.
La sirena obre la fugida.
La letra con sangre entra, la vida es una valle de lágrimas
Ja vint anys, carrers amples,
llunes il·luminen la nit sobre les teulades.
Un món nou ompli d’aire les ales
i a volar i a volar sobre els malsons i les cases.
Quaranta anys, el temor escampa, reprogramar-se...
El silenci de l’aula repica amb el seu buit dins del crani,
El silenci deixa de ser un crit unànime.
Deixar de pensar el cel i gaudir de la terra.
Comentaris