Entrevista al fanzine Comú de Castelló, parlant de l'escena política i musical dels anys 90 a Vinaròs

COMÚ'zine#3
SEBAS GHETTO/LONOMDELPORC
A principis dels 90, a Vinaròs va eixir una banda ben singular dins la forna- da hardcore que hi havia aleshores. Textos diferents, música potent amb canvis de ritmes i intensitats, lligats als moviments socials,... Parlem amb Sebas sobre Ghetto i aquells anys.

Com recordes els inicis de Ghetto? com va eixir la idea de formar el grup? Quines bandes teníeu en ment com a punt de partida per arribar al so o la personalitat que vau assolir amb Ghetto?

Érem uns xiquets punkis a Vinaròs, un poble lluny de qualsevol gran ciutat. Quan vaig conèixer a Gos, el que seria el primer guitarra de Ghetto, i a Manu, el que seria baixista, em volien atracar, furtar-me la meva samarreta de Sex Pistols. Vam acabar sent d’allò més amics. Recordo un dia menjant pipes i bevent una litrona que van decidir fer un grup, seríem ells dos i un jevi que coneixi- en, Simó, que tocava la caixa i com jo estava amb ells recordo que em van mirar com dient “aquest què?”, i van dir, “el Sebas que cante”. Primer ens dèiem Ira HC, i el primer assaig va ser amb un baix amb una corda, un micro de joguet, tots dos endollats a un ampli amb bafles de televisor que saltaven sobre una taula i de bateria gastàrem una cadira de escai amb dues perxes de baquetes. Jo vivia a Barcelona i coneixia personalment gent de L’Odi Social, Juanito Piquete i los Mataesquiroles, Monstruación, Kangrena, Tropel Nat, A Morte do Povo, Karies Mental per que em passava per l’Ateneu Llibertari okupat de Cros 10. A Vinaròs ja tenien música, sobretot vinguda de Barna, aquelles maquetes rojes de Antidog- matiks, HHH, Anestesia, a banda de discos punks comercials -sobretot anglesos-, del que es va anomenar Punk/Rock Radical Basc, Vómito, Cicatriz, Eskorbuto, La Polla, Hertzainak... Cadascú teníem unes influències però crec que el que més ens va marcar eren uns singles d’impor- tació que portava l’amic Davix de Barna, hardcore italià, holandès: Wreched, CCM, Negazione, Peggio Punx, High Circle, Lärm, Pandemo- nium, poc més endavant Extrem Noise Terror, Heresy, Ripcord, Napalm Death, Carcass, després la fornada crossover americana, Dri, Suicidal Tendencies, Excel i la vessant més metàl·lica, Kreator, Voivod, Slayer... Pel grup van passar, Gos, Ximo -primer a les guitarres-, Fede -que s’ho va deixar una llarga tempora- da per a tocar amb el grans Human Waste de Tortosa-, i Ñoño, el nostre estimat Ñoño, que va morir en un accident de tràfic. Ell portà influèn- cies de grups indies com Dinosaur Jr i d’altres com Therapy?, Helmet, Prong, era de família andalusa i crec que per això va mamar música des de xicotet, era un desvergonyit de la guitarra, va ser el revulsiu musical que va determinar el nostre estil, encara que directament aquestes in- fluències no es puguen apreciar.
Com vau viure els 90 a Vinaròs? Per a ser un poble, la veritat és que sempre hi ha hagut “moviment” a Vinaròs -o al menys és la impressió que fa des de fora-. Com expliqueu eixa “vidilla” de col·lectius, grups, mogudes, etc, que altres pobles similars de per ací no es dóna?
D’una banda hi havia una arrel històrica, una llarga lluita vetllada de lluites i forta repressió que venia des de temps de la guerra; d’altra, el desencant, la falta d’alternatives que vam trans- formar en inquietud i interès per una cultura feta per nosaltres mateixos. La incomunicació que per motius geogràfics i històrics pateix Vinaròs va fer que nosaltres comencéssim des de zero, gairebé sense referents.
Des d’un principi vam entendre la música com una manera de mostrar la nostra ràbia, i la nostra postura una davant la societat que ens margi- nava i reprimia. Per això sempre hem estat in- volucrats en tot tipus de mogudes. Assajavem al Casal de la Coordinadora Antimilitarista, un col·lectiu vinculat al Moviment Comunista, just dalt del quartell de la Policia Local. Recordo que l’emissora d’ells se’ns acoblava als amplis i que ens tiraven pedretes al vidre, per dir-mos que parèssim de tocar. Després, al mateix local, una antiga maternitat i convent molt gran, va hi haver un allau d’okupacions, l’Ateneu Llibertari, i el Col·lectiu Vinarock’s, un grup de joves que reivindicaven a l’ajuntament locals d’assaig. Va ser una època brutal. Vàrem aprendre molt. Era l’any 88 i crec que la primera okupació reivindi- cada com a tal al País Valencià, mesos després van okupar Palma5, el primer Kasal Popular de València. Va ser només un any, però molt intens. Se’ns va anar de les mans perquè també va servir de vivenda i vam deixar estar punkis de pas que la
van liar grossa. Això va ser la excusa perfecta per a que l’ajuntament ens tirés fora. Després va haver un seguit d’okupacions al poble, però ens desallotjaven de seguida. Per fi, l’Ateneu Llibertari es va reconstituir a locals de lloguer. Ho mires en la distància i te n’adones de la quantitat de coses que fèiem, però mai hem pensat que Vinaròs sigués exemple de res. No- saltres crèiem que no hi havia prou mogudes. De fet, després de l’eclosió inicial , tot va anar minvant per diversos motius.
A principi dels 90 vau coincidir un bon grapat de bandes vinculades a espais okupats, moviment autònom i llibertari; bandes amb molta perso- nalitat i amb formes diferents d’acostar-se al hardcore-punk. Grups com vosaltres, orGon, noCivo i AllorArAlAiGlesiA, ruido de rAbiA, tArzAn, sin dios, speereth, el CorAzón del sApo, l’odi soCiAl, monstruACión,... Bandes que suposen també les primeres edicions de les llavors noves distribuïdores alternatives. Bandes que teníeu un discurs que trenca amb el missatge d’anteriors grups punks estatals més “destroyers”... Quina impressió tens tu d’aquella fornada de grups contemporanis a Ghetto?
Amb Nocivo vam establir la primera relació a València. Eren dels primers que feien hardcore polític com i prop de nosaltres. També recordo Chococrispis, banda pionera de València, bo- níssims. Semblava que tot estava per inventar i cada banda era de fet un petit experiment. Si parles en general dels grups d’aquella època, és una barreja heterogènia d’influències. El so no estava estandaritzart, no hi havia referents propers ja que ningú havia tocat aquell estil en la nostra llengua. Havia una gran voluntat de co- municació, a les lletres se’ls donava molt prota- gonisme, gairebé no es cantava en anglès, moltes vegades els textos de les cançons es repartien entre el public. Però tampoc vull fotre cizanya, no sigue que semble que tot era meravellós. Tant era això que entre els cercles de la època hi havia una especie de policia d’allò “correcte”. No podies predicar i no donar exemple, no podies ser contradictori, havies d’adaptar estàndards, com respecte al gènere, havies de fer servir les paraules amb cura. Nosaltres ho fèiem per pròpia voluntat, per consciència, però va arribar a semblar obligatori. Em vénen al cap històries de que per exemple GRB justificava la policia o criticava el activisme amb les seues lletres. Això era de ser molt tancat de mires. O les mogudes que tenien Sin Dios. El públic quasi va acabar idolatrant-los, els va agafar de exemple i no per- metien que sortiren de la línia d’allò “correcte”, quan potser ni ells mateixos la complien. Es va arribar a l’absurd. Sempre he odiat la puresa.
Moltes d’aquestes bandes assenyalades teníeu un puntal fort a les lletres. Per exemple, vosaltres o el Corazón del Sapo demostraveu un desig per dir coses diferents o per dir-les d’altra manera, escapant de tòpics, eslògans fàcils,... Quina importància li dones a les lletres? No hi ha una mica de saturació en el “punk” (en sentit ample) de bandes repetint els mateixos tòpics o “formes”? Importància tota. No hem sigut mai músics, això és una llàstima tècnicament, però alhora teníem la llibertat de dir allò que volíem. No he destacat mai per cantar bé, però el que sí podia és transme- tre idees. No podria, encara ara, cantar una lletra amb la que no em senti d’acord, perquè per mi cantar era i és transmetre sentiments. Quan tens un missatge a dir, les formes són molt importants. Es pot dir “policia de merda”, i està molt bé com a crit de ràbia, però si vols arribar més al fons, considero que és millor analitzar, arribar als sen- timents. Per exemple, una cançó contra la policia nostra, Los gritos y las celdas, parla de la mort en comissaria d’un xaval i ho fa com si els hi esti- guessis dient a la cara a un policia. (Una vegada la vam tocar quan venien a parar el concert.) També sempre vaig buscar parlar de temes que no trac- taven altres grups i fer-ho també en català, com per exemple, el genocidi del poble kurd, la video-vigilància, la CEE, les relacions nord-sud, la enginyeria genètica, la sexualitat, la discrimina- ció per gènere, l’egocentrisme, la falta de comu- nicació real entre persones... No érem els únics, per suposat, ja ho feien com bé has dit, els Sapos, Grb, Hhh, Ruido de Rabia, Tarzán,... La satu- ració respecte als temes que es tracten en aquest tipus de música, potser sigue falta d’imaginació, però bé, realment hi han temes que ens afecten a tots i és normal que es parle d’ells.
Sentint les teues cançons (Ghetto, Lonomdel- porc,...) s’intueix que t’agrada llegir. Quins llibres o autors t’han marcat de manera especial? I quins t’han cridat l’atenció últimament? 
Sòc castellano-pensant i molt classicot a l’hora de llegir, quasi sempre ficció, la literatura és una de les meues principals evasions, Ana Maria Matute, Delibes, Cortázar, García-Márquez, Nagug Mahfuz, Orwell, Benedetti. En poesia Bertold Brecht, Hernández, Neruda, Agustín García Calvo, Alberti. Però sóc un fagocitador. El realitat llegeixo perquè el que vull és escriure, i ho faig, no tant com voldria, però vaig acumulant escrits als meus calaixos .
Com deia abans, molts d’aquells grups estàveu lligats a la fornada de centres socials okupats dels primers 90 (Kasal Popular de València, Cros 10, Kasa de la Muntanya, Minuesa, Okupa de La Paz, Gaztetxes diversos, la okupa de Vinaròs,...). Què van suposar aquelles primeres experiències d’okupació? De quina manera te va enriquir participar d’aquells espais?
Crec que abans érem molta menys gent, allibe- rar espais era una novetat, recordo haver estat a
A nivell personal ens va enriquir molt. Vam conèixer altres tipus de relació, altres maneres de veure el món. Ens portàvem les experiències a casa i miràvem d’aplicar-les.
Recordo molts llocs per a mi emblemàtics, com anomenaves, Minuesa, la Casa de la Paz de Saragossa, l’Ateneu Llibertari de Banyoles, sense els quals l’historia de gran part de moviments socials d’ara no es podria entendre. Cada una tenia la seva personalitat, hi havia les de caire més obert, les que eren més ghetto. El moviment d’okupació de caire social ens va permetre viatjar a altres llocs, conèixer moltes grans persones. Com eres d’un grup de música eres prou ben rebut. A nivell personal ens va enriquir molt. Vam conèixer altres tipus de relació, altres maneres de veure el món. Nosaltres, que veníem d’un poble xicotet, ens portàvem les experiències a casa i miràvem d’apli- car-les. També ens va enriquir com a persones el descobrir que “no es oro todo lo que reluce”, hi havia persones que estaven ahi per aprofitar-se. Quan t’adones que has estat tocant per als presos i tu han anat ahí sense cobrar, has plenat el local i resulta que algú de l’organització s’ha quedat amb part dels diners, et mosquejes i desencantes. Això també ens va passar. Com a grup de música hem col·laborat en el finançament de gran part d’acti- vitats de col·lectius, mai cobràvem més que el des- plaçament per tot tipus de mogudes: insubmissió, presos i detinguts, okupes, etc., i poques vegades vèies que es valorés el teu treball, que es corres- pongués en part el teu esforç. Sól passar que es pensa que els músics estan ahi únicament perquè els agrada. A nosaltres ens agradava fer-ho, evi- dentment, però sempre hem sigut treballadors sense un duro i no podíem anar als llocs capritxo- sament, com qui es va de festa un cap de setmana. Però això era anecdòtic, darrere cada centre social hi havia un bon grapat de persones que ho tiraven endavant sense demanar res a canvi, ar- riscant de vegades la seva pròpia integritat física (agressions feixistes, repressió policial i empreso- nament). Gent admirable, lluitadora i alegre que recordo amb gran estima.
Amb la gent de València vau tenir prou relació: us va editar Soroll, vau tocar moltes vegades al Kasal... Com recordes el Kasal Popular de VLC? Vam conèixer part dels inicis, l’assaig de Nocivo i localet per a fer el fanzine Massakre a Mislata, després la primera okupació, al Carrer Palma 5 i més tard el Kasal del carrer Flora. Aquest esde- vingué un referent el temps que va durar fins el desallotjament per part de la policia i escudat pels nazis de José Luís Roberto. Ahi es reunien i feien activitats, Amantes del Ruido, Soroll, el Col·lectiu Autònom Anticapitalista, les Dones Esmussades, l’Assemblea Antifeixista, i un grapat de col·lectius més. Va funcionar un temps un menjador popular i havien tallers i vivenda Teníem moltes amistats i sempre érem ben rebuts. Es van establir contac- tes molt estrets i coneixies gent d’altres indrets, tant de la península com d’altres llocs del món. També tinc mals records com l’assassinat de l’amic Davide, o la intransigència d’alguns elements que es van instal·lar allà.
Parlant de Soroll; a banda d’ells també vau editar amb altres distris/col·lectius/segells com Mala Raza o la Comú. Ara que hi ha una mica de sensació de “desperdigats” o descol·locats al món de les distris, quina impressió tens de la tasca desenvolupada per les distris alternatives des de fa més de 25 anys? Com valores el que s’ha fet des d’aquests col·lectius?
Sense distribuïdores alternatives, nosaltres no hauríem pogut editar cap treball, i sense això, en certa manera és com si no haguessin existit. Aquestes petites distris feien de productores, promotores, editores i distribuïdores, sense ànim de lucre i sense demanar res a canvi. Soroll, amb la primera cinta, Soroll i Mala Raza de Saragos- sa, amb el disc, i Comú amb el CD, et buscaven i pagaven l’estudi. Això ara és quasi impossible. Un munt de grups han pogut existir gràcies a elles i de vegades algunes han acabat sent famoses per després vendre comercialment. Això en la música, el treball a nivell informatiu i cultural (revistes, fanzines, llibres, dossiers, etc.) sobretot en temps abans d’internet, va ser bàsic per difondre altres maneres de fer les coses.
Has escoltat últimament la maqueta o el LP de Ghetto? Com t’arriben o com veus aquells temes avui? I bueno, ja de pas, comenta un poc quines músiques escoltes últimament...
Penso “però que malament cantaves!”. Per desgràcia, gairebé cap dels temes que tracten les lletres han perdut l’actualitat. Em sorprèn la creativitat que teníem, i em porta molts bons records. Un de trist, que encara eclipsa molts altres, la mort de Ñoño. Estic poc al dia, o massa, ara la música és més d’usar i llençar, et satures i no et centres en grups concrets. Ara hi ha moltíssimes bandes boníssimes. Tenim la sort de poder veure grans concerts gràcies a Plug in the Gear al bar Lion de Benicarló. A nivell de tècnica musical al·lucino, però trobo a faltar el missatge.
Parlant més des de la vessant d’implicació als moviments socials. Després de tots aquests anys quins serien els canvis més significatius que has observat als moviments i en la gent que t’acompanya o t’ha acompanyat .
Per una banda la modificació de les formes, amb la intenció de poder arribar a major número de gent ha provocat de vegades la modificació del contin- gut. Per altra banda, la cremamenta, aquella gent que entra amb força als moviments, amb molta il·lusió, s’involucra molt activament però prompte o tard acaba desencantada. Molta gent ha parti- cipat així, de forma passatgera, s’ha fet una idea equivocada, a parer meu, del que implica partici- par en col·lectius i associacions, a on desgraciada- ment, la majoria de vegades es tracta d’un treball lent, de mica en mica, però que així por arribar a donar resultats. Molta gent activa antigament ha passat a l’escepticisme cap a qualsevol tipus de transformació activa, i és un escepticisme que arrela molt en la persona i l’ambient, que arriba molt més lluny del que ens pensem. És també derrotisme, pensar que res valdrà per a res, és tantmenfotisme, és la victòria sobre l’individu del missatge que el poder ens inculca dia rere dia: Res pot canviar. També és la victòria de la doctrina del terror, aquells que han patit en les seves carns la repressió, o han intuït la seva proximitat per les activitats que estaven realitzant, de vegades s’ho han deixat de cop. En el lloc contrari existeix una espècie de “puritanisme”, que comporta una vida al marge, refugiar-se en xicotets guetos de gent coherent. A la comarca existeixen des de l’arri- bada a finals dels setanta de hippies alemanys, comunitats o xarxes d’individus d’aquest estil. No
Vivim en contradiccions constants, i si bé cal mirar d’aconseguir ser el més coherent possible a les nostres idees, voler ser-ho plenament és contraproduent.No ho critico en absolut, ho explico, admiro la gent que retorna al camp, viu sense produir grans afec- cions al medi ambient, autogestionant-se. Però crec que s’ha de reconèixer que la capacitat d’ in- tervenció social actualment d’aquestes comuni- tats és gairebé nul·la. Però és una llavor de futur. S’ha de començar per ací. No ens podem quedar únicament en el no, el contra, s’ha de construir, ser positiu i estar a favor de. El missatge negati- vista, i això és autocrítica a ultrança, no ens ha portat enlloc. En la situació de col·lapse que viu el sistema actual, construir estructures paral·leles a la societat capitalista es conforma com una de les poques actituds polítiques viables.
La col·laboració amb altres col·lectius crec que ha sigut una constant en les lluites al poble de Vinaròs, sobretot amb tot l’espectre independen- tista que era prou nombrós. A diferència d’altres llocs, aquí sempre ens hem dut bé amb Maulets, Moviment Comunista, etc, de fet eren amics. Això és un poble i seria estúpid mantenir els en- frontaments que hi havia a les ciutats. Crec que si bé és cert que no fèiem gaires activitats junts, sí acudíem els uns a les activitats dels altres, i això es retro-alimentava, és dir, hi havia cert pique, quan uns feien una activitat, els altres feien una altra. En certa manera, vàrem anarquitzar el sector in- dependentista i ells ens van fer tindre sempre en conte la qüestió de la llengua, i la identitat com a poble. Considero que va resultar molt benefici- ós. Després, va haver-hi un trencament propiciat més bé crec que per influències externes. Una part de la gent de l’Ateneu no va voler fer cap activitat amb altres grups i considero que allò va fer tan- car-nos una mica a la realitat. Enfortir el gueto en vers a la puresa ha sigut un dels grans errors. Durant molt de temps, s’ha buscat l’autenticitat, la puresa, i m’hi inclueixo en això. Des de fa ja un bon temps, et fas gran, la coherència absoluta la veig més utòpica que la revolució. Vivim en contra- diccions constants, i si bé cal mirar d’aconseguir ser el més coherent possible a les nostres idees, voler ser-ho plenament és contraproduent. Crec que això entra dins del misticisme anarquista, la idea del ser pur, i cau plenament en els tòpics cristians. S’hauria d’estudiar la relació de fons moral que tenen l’anarquisme i la religió cristiana. Molts se’m tiraríem al coll, però crec que conceptual- ment, si abolim a Déu, la coincidència és horrorosa. L’individu sempre ha sigut incoherent i con-
tradictori, crec que s’ha d’aprendre a assumir-lo i no per això s’ha de deixar intentar alterar i sub- vertir l’entorn social i cultural que és en definitiva del que es tracta la militància.
Ara teniu altres projectes més tranquils -L’Heura i Solk-. Pots comentar una mica el què feu...? Crec que l’essència de Ghetto perdura prou amb Lonomdelporc, la línia de les lletres és la mateixa, i també perdura amb el grup que té Manu, Colapso, en la seua vessant més punk. Estem a punt de gravar temes nous amb Lonom- delporc. A banda, L’Heura som dos, Nando a les guitarres i jo a la veu i les meues maquinetes. He après molt. Ens ho passem molt bé donant-mos cabotades a la paret. Tenim dos treballs autoe- ditats, Som somnis i Fragments i finestres. És una barreja d’electrònica amb cantautor, difícilment classificable i eclèctic. Solk és un desafiament per mi. Som un trio, Joan a la guitarra i llaüt, Jordi percussions i jo veu. Contem amb la col·la- boració de Pau als vents. Un registre totalment nou i un concepte diferent, molt orgànic, amb gust de terra i salnitre, per mi és -com es diu aquí- una xalera. Esperem poder gravar properament.
I això és tot, si vols afegir alguna cosa més...
No sé... Dir que sou uns pesats, a veure quan senteu el cap, que ja teniu una edat! Que no pareu. M’heu fet sentir una mena d’abuelo cebolleta.